Quines certeses té vostè sobre el funcionament del cervell que aprofitaria millor per a la preparació d’una classe?
Hi ha diferents aspectes que tenim clars sobre el funcionament del cervell pel que fa a l’educació i a l’adquisició de nous aprenentatges (encara que jo no ho anomenaria “certeses”, perquè és una paraula que em remet a creences i a dogmes, i la ciència no és ni pot ser mai dogmàtica). El primer són les emocions. El cervell emmagatzema qualsevol aprenentatge que tingui components emocionals i els utilitza molt millor. Components emocionals positius (plaer, sorpresa, alegria), ja que són els que permeten mantenir el gust per aprendre al llarg de tota la vida. El segon és la importància de la col·laboració. El cervell s’activa amb especial intensitat quan col·labora amb altres persones i, com més actiu està, més ben implantats queden els aprenentatges. I el tercer és la flexibilitat: cada cervell madura a un ritme diferent i, per tant, les estratègies educatives i els entorns d’aprenentatge han de respectar aquesta flexibilitat.

Per què considera que és rellevant per a un docent conèixer els principis de la neurociència?
Per un motiu molt simple: els alumnes aprenen amb el seu cervell i, per ajudar-los, nosaltres utilitzem el nostre. El cervell és el principal instrument de treball de l’educació. Algú s’atreviria a conduir un cotxe sense saber de quina manera funcionen els comandaments? Doncs el mateix.

Què els diria als escèptics sobre els descobriments de la neurociència en l’aprenentatge?
Que l’escepticisme forma una part molt important de la nostra capacitat crítica i, per tant, que ho mantinguin actiu. Però ha de ser un escepticisme que porti a l’obertura mental, no que serveixi per mantenir estratègies pedagògiques que poden ser polides a través del coneixement científic, de com funciona el cervell. Així mateix, per a què no es preocupin, els hi diria també que la neurociència no es pot aplicar directament a l’aula: s’han de conèixer els principis i filtrar-los sempre en funció dels objectius finals que vulguem aconseguir a través de les estratègies pedagògiques més adequades. Però la pedagogia ha d’aprofitar aquesta nova i fascinant possibilitat que se li obre i utilitzar també els coneixements científics.

Si un professor volgués demà aplicar algun principi de la neurociència a l’aula, què li recomanaria?
Que primer examini la seva pròpia ment per veure com li agrada aprendre, i que si vol que els seus alumnes es motivin, ell ha de sentir-se motivat pel que transmetrà.

Què poden aportar iniciatives com EduMindUp! que difonguin la neurociència entre els professionals de l’ensenyança?
Transmetre el missatge que els estudis de neurociència cognitiva poden i han d’ajudar (de fet ja ho estan fent) a millorar encara més les nostres estratègies educatives, sempre en benefici dels alumnes. De fet, una de les seves principals aportacions és que demostren per què moltes de les estratègies educatives que s’engloben dintre de la pedagogia moderna funcionen, el que implica que ja ho estem fent molt bé. Aquests treballs ens poden ajudar a polir-lo, però en cap cas suposen una “esmena a la totalitat”, sinó tot el contrari.

Creu que en el futur les eines derivades d’aquest coneixement poden generar un salt qualitatiu en el rendiment acadèmic dels alumnes?
Crec que la pregunta hauria de ser si poden generar un salt qualitatiu en la seva formació integral, el que inclou no només el rendiment acadèmic, sinó molts altres aspectes importantíssims per a la formació d’una persona. En aquest cas, sens dubte contribuiran.

En el seu llibre sobre neurociència per a educadors parla de “neuromites”… Quins serien, en el seu criteri, els “neuromites” més estesos?
Que només utilitzem el 10% del cervell, que escoltar música d’un compositor molt determinat ens torna més intel·ligents, l’existència dels anomenats “estils cognitius” i de l’ús d’un hemisferi o d’un altre en funció de si els aprenentatges són racionals o emocionals i la hipòtesi de les intel·ligències múltiples. El que no treu, en els dos últims casos, ni que utilitzem el cervell tot per igual ni que la intel·ligència sigui una única dimensió de la nostra ment. I pel que fa a la música, qualsevol n’estimula el cervell.

Vostè sempre incideix en la importància de l’aprenentatge social, que s’entén entre professions com aprenentatge cooperatiu. Per què és tan important pel nostre cervell treballar-aprendre amb altres persones?
Perquè l’evolució social és el que ha afavorit que tinguem un cervell molt complex. Treballar cooperativament és la manera d’activar més el cervell, i com més s’activi, més ben implantats queden els aprenentatges i amb més eficiència els podem utilitzar. Això no treu que també hagi d’haver-hi aprenentatge individual, està clar, però de forma equilibrada.

Quina capacitat d’impacte concedeix, a nivell cognitiu, l’ús -més tirant a abusiu- de la tecnologia? Ho veu en positiu o en negatiu?
La tecnologia, com la neurociència, ha vingut per quedar-se. Els estudiants han d’aprendre a gestionar-la de manera equilibrada (com els docents en els coneixements de neurociència). L’ús racional és, sens dubte, positiu, i l’abús, com el qualsevol camp, és contraproduent. L’ús de la tecnologia digital afavoreix connexions neuronals diferents, però això no implica que siguin millors o pitjors. Són les que el cervell necessita per estar adaptat al seu entorn, i el que hem generat és, en gran mesura, digital.

Afecten en la maduració del cervell les agendes tan sobrecarregades que aguanten els alumnes des d’edats molt avançades?
Sens dubte. El cervell necessita activitat, estimulació, però mai sobreestimulació. I de la mateixa manera que ha d’estar actiu, necessita també les seves bones estones de relaxació, de poder fer el que vulgui, sense programació prèvia. Necessita jugar, distreure’s i dormir bé. Tot això és primordial per afavorir aprenentatges de bona qualitat.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn